Una mirada fascinada (l'ectura d'Ocàs i fascinació d'Eva Baltasar), Daniel Vargas

Daniel Vargas La lectura d’una narració que tracta d’una noia que, a causa d’un encadenament funest de decisions, es veu abocada a viure al carrer és, gràcies a les habilitats artístiques d’Eva Baltasar, una experiència plaent. Una altra qüestió és comprovar que aquesta història, en la seva literalitat estricta, no s’ajusta ni als paràmetres estètics del capítol inicial d’«Ocàs», ni al to religió de «Fascinació». I més encara, quan aquests textos estan encapçalats per sengles citacions del Poema de Gilgamesh, text mil·lenari en què la humanitat palesa, en una de les seves primeres obres artístiques, el desig d’immortalitat —objectiu que ha aconseguit el mateix poema gràcies a la seva bellesa. En aquest sentit, proposo com a hipòtesi de lectura explorar la literalitat extrema de la història d’aquesta perdedora que protagonitza la novel·la de Baltasar. Imaginem una dona, que podem anomenar Eva —de manera genèrica i genètica—, la qual, malgrat disposar d’una família, d’uns quants amics, i d’un títol universitari, no aconsegueix encaixar en les dinàmiques de promoció social, i es va enfonsant en la solitud dels maldestres, aquells que acaben dormint al carrer de l’abandó i de la desesperança. Tanmateix, Eva troba una mentora, algú que li ensenya un ofici, una tècnica, una forma de donar sentit a la vida, i que li ofereix també les claus per entrar a la casa dels altres. En la línia d’una lectura hiperliteral, el personatge s’ha transformat en algú que viu de la casa dels altres, és a dir, que viu de les històries que escolta d’altres llars, d’altres objectes, d’altres persones. Agafant, doncs, la primera citació —l’entrada a la casa de la pols— i el capítol inicial de la novel·la, ens trobem en un pla que podem anomenar metafísic. En efecte, el text esdevé una reflexió sobre la capacitat creativa, en què els actes de netejar, polir, i disposar són modificacions artístiques de la realitat. En aquest sentit, és lògica la devoció pels diners estalviats després de tres anys de treball prosaic, perquè són el resultat de la seva activitat creativa. Així doncs, en l’economia del text, els diners simbolitzen el llenguatge, la matèria dúctil, arbitrària i convencional, que permet tots els intercanvis possibles entre els elements que conviuen a la realitat. Si bé la casa de la pols és versemblantment una referència a la mort, això no empitjora la hipòtesi de lectura. Atès que crear és una lluita amb el no-res, amb l’absència, amb allò perdut, endinsar-se al món i a l’infern dels altres —com Orfeu a la recerca d’Eurídice— és una forma mítica de referir-se a la creació com a recuperació de l’ésser i de la bellesa. Ara imaginem-nos una escriptora, una poeta, que aconsegueix un èxit esclatant amb una trilogia de novel·les, i que ha d’assumir el repte de mantenir el nivell de la seva escriptura. I que quan està al bell mig d’aquest esforç, entra en pànic, i pateix una crisi creativa. Aquesta seria la situació final d’«Ocàs»: l’expulsió de les altres cases, l’expulsió del món de la creativitat, de la fantasia, de l’erotisme de la imaginació, d’allò que nodreix l’ànima d’una creadora. L’expulsió es viu així com un parèntesi dolorós en què també el propi cos es converteix en un referent insignificant, fins que, sense esperar-ho —és a dir, més enllà de tota esperança—, arriba de l’altre món, del món on l’artista ha estat expulsada, un vestigi d’aquella fantasia, una guspira d’imaginació que permet a la narradora recuperar la fe. Però aquesta creença necessita la força de la voluntat, la puixança del zel fanàtic. Comença llavors la mirada fascinada que fonamenta un nou ordre religiós, és a dir, supramundà, on els cucs són idees que s’alimenten de tot element orgànic, i on no hi pot tenir presència el Mundo, sinó només l’artista i la seva obra, és a dir, l’adorador i el seu objecte d’adoració. En definitiva, qui pot suportar la diferència amb l’artista: amb qui és Diferent? Com conviure amb els malsons putrefactes del creador obsedit per mantenir viva una matèria que tendeix a la mort? Nota bene: ni tan sols els editors són capaços d’entendre els seus escriptors. Arriba un punt en què han d’entrar a casa seva, treure’ls el manuscrit, interminablement enllustrat, de les mans, i publicar-lo com hagi quedat.