La passió segons Guimerà (lectura de Rosa de lima d'Àngel Guimerà per Daniel Vargas)

La Passió segons Guimerà GUIMERÀ, Àngel (2024) Rosa de Lima i altres proses Martorell: Adesiara Edició i introducció a cura de Neus Oliveras Samitier De Thomas Bernhard s’ha dit que el seu teatre és una extensió sense variacions de les seves novel·les. El mateix es podria dir, però a l’inrevés, d’Àngel Guimerà: que en les seves escasses obres en prosa trobem complet el seu univers dramàtic. Es com si els autors fossin estructures fractals, de tal manera que en qualsevol punt de la seva obra el lector pot identificar la petja sencera de l’autor. Aquest és un dels mèrits de Rosa de Lima i altres proses, obra publicada per Adesiara, amb edició i introducció de Neus Oliveras Samitier. Seguint la pauta que Toni Sala va establir al pròleg per a l’edició que el TNC va fer de Sol, solet, es pot afirmar que a Rosa de Lima són presents els elements fonamentals de la cosmovisió guimeriana. En efecte, els protagonistes d’aquesta petita joia, com tants d’altres en les obres teatrals, provenen de llocs desconeguts, innominables, i s’insereixen en l’entorn social com cossos estranys, portadors vírics de neguits i condemnes ancestrals. A més a més, formen nuclis familiars mutilats, en què les relacions interpersonals són ambigües i tenses, condicionades tant pel comportament perniciós dels presents com pels pecats inesborrables dels absents. La misèria és una altra empremta consubstancial adherida a la pell del personatges del drama, fins al que punt que penetra necessàriament a les seves ànimes. Així doncs, la hipertròfia de la brutícia fa vessar la copa d’uns esperits aviciats a la violència i al sexe. No obstant això, cal afegir que la desorientació ètica dels individus guimerians sembla respondre en certa mesura a l’alçada de la solitud que pateixen. L’Hipòlit i la Lima, els protagonistes de la novel·la, viuen aïllats del context social, encerclats per les desviacions morals de llurs ancestres, i ells, com tots els altres personatges, malden per escapar de la soledat matusserament, a força de crits i de cops que els tornen a condemnar a l’aïllament. Però enmig d’aquest marasme moral, l’única força capaç de transcendir els límits d’uns cossos arrelats a l’egoisme és l’amor. Un amor que s’expressa en la generositat que es demostren significativament l’Hipòlit i la Lima en l’intercanvi de regals i de menjar: un intercanvi embolcallat en la simbologia de la reciprocitat. Un amor que finalment troba el seu compliment, com una llambregada miraculosa, al nucli de foc de la Setmana Tràgica. Paradoxalment, només en el moment de la mort, en una visió torçada i tràgica de la passió trinitària, la mare sacrificada es presentada al fill insospitat.