L’ètica de la sal (Lectura de La casa Tellier i dues històries més de Guy de Maupassant. Barcelona: Club Editor Traducció: Mia Tarradas), per Daniel Vargas

És difícil fer-se càrrec de la importància d’un escriptor a partir d’un sol llibre. I més encara quan aquest autor és un prolífic contista, la qual cosa obliga el lector a accedir a una obra oberta i diversa segons els criteris, més o menys discutibles, dels editors. En aquest cas, la selecció proposada per Club Editor, i traduïda de manera excel·lent per Mia Tarradas, és una portalada magnífica que ens dona una fastuosa benvinguda a la bellesa i a l’harmonia de les estances de l’escriptor francès. Així doncs, tant a «La casa Tellier», com a «En família», o a «Bola de Greix» trobem uns elements característics que constitueixen un motiu perenne per hostatjar- nos a la prosa de Maupassant. A «En família», el narrador ens ofereix un instant de la vida monòtona d’un funcionari babau. Acovardit per la seva dona, el seu món insubstancial se’n va en orris quan totes les circumstàncies semblen confirmar la mort de la seva mare. Ni l’avarícia de la seva muller, ni la comicitat de la resurrecció de la mare, que serveix per tancar la lectura amb un somriure de commiseració, aconsegueixen amagar el profund dolor que aquest personatge ridícul expressa davant de la pèrdua de l’ésser estimat. En el punt més agut del dolor, i malgrat la indiferència dels ciutadans que l’envolten, el funcionari troba consol en els records infantils d’una mare jove i protectora, i en la tranquil·litat de la natura nocturna. A «Bola de Greix», els personatges, a banda del seu valor individual, simbolitzen les classes socials d’una França fragmentada després de l’ensulsiada de la guerra francoprussiana. En aquest context, les classes humils, representades per la prostituta coneguda amb el malnom de Bola de Greix, són les úniques que tenen un comportament digne i resistent davant l’actitud despòtica dels ocupants. Un capteniment que, per cert, es pot llegir en clau feminista, atès que el text denuncia la conversió del cos de la dona en el camp de batalla de la carn i de les idees. A «La casa Tellier», les protagonistes són un grup de prostitutes, emparades totes de la violència per la força moral de la Madame. Sense cap mostra d’ironia, ben al contrari, amb tendresa i humilitat -com havia fet el mestre Flaubert a Un cor senzill-, les prostitutes són les receptores d’una experiència carismàtica: en elles es palesa la comunió en la redempció dels pecats. I per haver rebut aquesta gràcia, en el tancament de la narració elles són les encarregades d’oferir un àgape a les resta de la societat, com a forma de consol i d’agermanament carnal i pur. En definitiva, es respira als tres textos un amor infantil per la naturalesa, la qual adopta els colors i la lluminositat de les terres normandes. Per consegüent, es percep la ciutat com a lloc de degradació, en què les personatges viuen enmig de la brutícia urbana de la descortesia civil. Aquesta equivalència es manté també en els perfils humans: el narrador acostuma a mostrar predilecció per la gent humil, per la sal de la terra, ja sigui en forma de prostitutes de províncies o de senzills camperols avesats a les servituds del camp; en canvi, aquell pot ser despietat amb les funcionaris porucs, els comerciants desvergonyits, i els nobles traïdors. En aquest sentit, és probable que la intenció d’aquest joc de contrastos sigui la de fer brillar, enmig de la immoralitat i de l’estultícia, una última espurna d’humanitat capaç d’eixamplar l’esperança al cor trencat del lector.