La veritat ha mort penjant d’una branca (lectura d'Aldarulls de juliol, d'Erskine Caldwell, per Daniel Vargas)

CALDWELL, Erskine (2024) Aldarulls de juliol Manresa: L’Agulla Daurada Traducció: Imma Falcó Des d’un punt de vista tècnic, Aldarulls de juliol és una novel•la d’una senzillesa dickensiana. La seva lectura és un acte estructuralment feliç, en què la imaginació ressegueix l’aventura lineal i progressiva dels fets. En aquest sentit, es respecten les unitats d’espai —un comtat de Geòrgia— i de temps —menys de 36 hores—, i cada capítol representa un quadre molt definit, com una escena dramàtica, la necessitat de la qual queda explicitada per la seva funció orgànica. Tanmateix, hi ha dos capítols que sobresurten per la seva audàcia literària: el capítol 9 està dissenyat com la reconstrucció cap enrere dels fets que donen inici al quadre, fins al moment en què s’arriba al present narratiu, i el text continua llavors la seva marxa cap al futur; i el capítol 14, que està compost en la tonalitat de documental de no ficció, de tal manera que aconsegueix que l’escena que es descriu cremi emocionalment en una foguera de condemnació. En resum, aquesta estructura narrativa redueix fins a l’extrem qualsevol mena de psicologisme, i la comprensió de l’ànima dels personatges s’esdevé a partir tant dels seus actes com de les seves inaccions, així com de les seves paraules i dels seus silencis. No obstant això, totes aquestes excel•lències tècniques resten enfosquides per les virtuts que emergeixen de l’anàlisi conceptual d’aquests Aldarulls de juliol. Al 1859, John Stuart Mill ja havia denunciat, a Sobre la llibertat, que un dels perills de les societats democràtiques és la tirania de la majoria. És a dir, l’estructura bàsica de funcionament de la democràcia conté alhora el principi que ofega les opinions individuals que s’oposen al pensament comú. En la mateixa línia, però una mica abans, entre el 1835 i el 1840, Alexis de Tocqueville, a La democràcia a Amèrica, hi havia explicat les seves vivències etnogràfiques, i n’havia deduït el pes d’un despotisme que constreny violentament la vida personal dels seus habitants. A més a més, també hi havia copsat que qualsevol intent de contradir les opinions o les maneres de fer majoritàries podien portar al dissident a l’ostracisme polític i social. Aquesta és la cara fosca del principi legal que empara el dret consuetudinari, puntualment defensat pel jutge Allen, personatge paràsit a aquesta novel•la. Tots aquests elements, sense la retòrica filosòfica ni les servituds assagístiques, es troben presents en els intersticis de la narració de Caldwell, i representen els elements estructurals que orienten el sentit de la seva escriptura. Tant és així, que el lector constatarà que els personatges mai reivindiquen la seva llibertat, perquè en realitat no en volen fer ús. I si a això afegim la capacitat de Caldwell per captar el substrat violent i sacrificial de les comunitats dels Estats Units, ens trobem amb la constatació que Aldarulls de juliol és un extraordinari artefacte artístic en què observar la naturalesa humana, entendre les paradoxes polítiques de les nostres societats, i denunciar el “racisme” com una d’aquelles etiquetes il•legibles que només serveixen per justificar les nostres pors: preferim sacrificar les vides dels innocents i de la veritat abans que qüestionar-nos davant dels altres els nostres prejudicis protectors.