El càntir del mite (lectura de l’anònim La mort del rei Artús), Daniel Vargas

Camelot és a l’univers medieval el que Troia al món grec. Quan les brases encara escalfen la memòria, però, tanmateix, ja no és reconeixible el fang del passat històric, a partir de noms esparsos, de proses intuïdes, i de rivalitats persistents el foc reviscola i acaba per coure el dúctil càntir del mite. I gràcies a aquest recipient, podem pouar la guerra de Troia i la cort del rei Artús. En efecte, el món artúric neix d’antics records de resistència contra la invasió que, en enmig de la desorientació postromana, protagonitzen angles i saxons a les terres britàniques, després de travessar el canal de la Mànega. I d’aquests records sorgeix el món fantàstic de Camelot i dels cavaller de la Taula Rodona, amb tota la seva litúrgia de tornejos, de banquets, i d’infidelitats. Consegüentment, aquesta matèria artúrica és l’element primordial que genera textos tan personals com la ficció històrica de Geoffrey de Montmouth, les novel•les de Chrétien de Troyes, o els Lais de Maria de França. Però, entre aquest corpus d’obres insignes, ¿per què l’editorial Cal Carré ha decidit publicar aquesta obra, traduïda per la prestigiosa especialista medieval Lola Badia? ¿Què ens aporta una obra anònima, escrita al segle XIII, que ja ens anticipa, com indica irònicament la traductora, la mort del seu protagonista? Aquesta versió de la mort del rei Artús té el to crepuscular de la fi d’una constel•lació. Encetem la lectura amb el retorn des de Jerusalem d’alguns dels cavallers principals, i aquests es posen a recordar, penedits i tristos, els amics que han perdut i els rivals que han matat. Llavors, decideixen apaivagar aquest desencís provant de recuperar l’esplendor de la cort, i convoquen diversos tornejos en què demostrar la força dels braços i l’enginy dels cors. Però aquesta voluntat de renaixement només servirà per confirmar la davallada cap a l’extinció de tots els personatges. Ara bé, l’encapsulament del mite en l’espai de la llegenda, i, per tant, l’exclusió de la veritat històrica (malgrat ser aquest el seu origen), no pot impedir que la vitalitat del text reneixi per altres vies. Més aviat, ocorre tot el contrari. O dit d’una altra manera: tot i que el fons pot semblar (però no ho és pas) relativament llunyà, la forma és extraordinàriament moderna. En aquest sentit, La mort del rei Artús és el mirall del desig d’aventura que esperona la novel•la europea, com ho confirmen els models complementaris del Tirant lo Blanch i del Quixot. Aquesta novel•la tardoral representa també, i de manera excepcional, la utilització cinematogràfica del muntatge paral•lel, gràcies al qual, el text va alternant les trames, fins que de manera inexorable xoquen en l’eclosió de l’enfrontament agònic. D’alguna manera, aquest text pertany al món de l’enyorança platònica, perquè sentim la pèrdua i l’oblit d’un món de llegendes que malden per ser recuperades; i, tanmateix, la novel•la ens suggereix totes les possibilitats còmiques dels enganys i dels equívocs, així com la voluntat de sortir al món per gaudir l’aventura de viure. Llarga vida a La mort del rei Artús!