En el dia a dia d’una parella es barregen els bons i els mals dies, els caràcters amb humors negres, malenconiosos i introvertits (ell), amb els argentats, radiants i vitalistes (ella). Cadascun amb els seus capricis, els seus desigs, les seves inseguretats. La convivència quotidiana, doncs, no és un camí de roses. I encara menys quan es tracta d’una parella jove que està aprenent que les famílies, com les persones, també pateixen la solitud.
Afortunadament la jove família protagonista de Negre i plata –el narrador, la seva dona i el fill– compta amb la senyora A –68 anys, vídua sense fills– que entra en les seves vides per fer-se càrrec de les tasques de la casa i aviat es converteix en el centre d’equilibri del nucli familiar. La seva influència benigna, el seu silenciós tutelatge, els ajuda a afrontar l’inevitable del dia a dia i evita que el seu amor es confongui en un malentès. La notícia que la senyora A. pateix una malaltia greu, però, ho trasbalsa tot.
Com ja va fer a La solitud dels nombres primers, Paolo Giordano es torna a centrar en les emocions i els sentiments que ens configuren. En aquest cas, a través de la història íntima d’una família jove, en construcció, que ha d’afrontar un nou aprenentatge sentimental.
