Zygmunt Bauman no va escriure mai una autobiografia pròpiament dita, però a finals dels anys vuitanta es va proposar compartir amb el seu cercle més íntim els records que tenia dels seus pares, de la infantesa i el temps d’escolarització a Polònia; de la seva joventut, durant la guerra i la primera postguerra, i el seu procés de maduració; l’emigració forçosa el 1968 i la vida a l’exili, primer a Israel i després al Regne Unit, on es va establir per continuar la seva activitat acadèmica com a sociòleg a la Universitat de Leeds.
En aquest volum no trobem una història cronològica i lineal, sinó el resultat d’entreteixir textos molt diversos que confegeixen un relat magistral d’un pensador que exposa el destí d’una vida, la seva, marcada per les grans forces socials i polítiques de la segona part del segle xx: la guerra, el comunisme, l’antisemitisme, el totalitarisme…
Bauman guia els lectors a través del laberint fascinant que és el misteri de la memòria humana, la interpretació dels fets i la complexitat d’una vida que es rememora, en la millor tradició del pensament filosòfic del nostre temps.
