L'autor ens confessa que va trobar la Faghira, la noia del desert, a la Perla, la gran duna de sorra blanca, a Tifariti: "Volia que li transcrivís la seva curta i intensa vida. La vaig convèncer que fos ella mateixa qui l'expliques, i aquí la teniu..." La imperdonable ignomínia del poble espanyol davant del poble sahrauí queda latent com a comú denominador de la història de la Faghira. Tot li esdevé com a conseqüència d'aquest fet. Però la vida dona moltes voltes, i la seva és plena d'infortunis, i plena de sorts, i de màgies, que en la creença d'alguns, avui, encara perduren.