Seria bonic saber on som, trobar un punt estable des d?on mirar, parlar, callar. Com en aquell univers confortable, amb la Terra al bell mig, que va somiar Ptolemeu. Aquí, en canvi, hi ha trenta-tres graons que no sabem si pugen, baixen o giren (la poesia, puja, baixa o gira?). Tot viatge al centre és un exercici de descentrament radical, al final del qual descobrim que no hi ha centre, o que n?hi ha infinits, o que no és on l?esperàvem, o que s?assembla massa a la perifèria. El centre de què? Sense atributs, sense atribucions: el centre és el lloc on el món es fa real. Ho sabem perquè, en un moment o altre, tots hi hem estat. Un carro tirat per cavalls alats ens espera per conduir-nos a un indret que desconeixem. Per què no pujar-hi? Fet i fet, la poesia és tan poca cosa que pot arribar a ser-ho tot.