Un home surt a passejar. Es va allunyant de casa seva. El magraner (premi Marià Manent 2019) té forma de relat poètic. Les proses que van il·lustrant el camí atzarós d'aquest home innominat sovint estan rubricades per uns versos. El passejant ensopega amb una magrana a la soca de l'arbre. Més enllà, en una platja, uns núvols de tempesta componen un davallament. Arriba a un poble espectral. Topa amb una dona que el convidarà a prendre un got de llet. Hi ha persones que el confonen amb un mort. Troba un jove accidentat amb moto. També arriba a una cort, i n'allibera un porc. I, més endavant, coneix una trementinaire. "Quan el passejant es va desvetllar, no hi havia ni rastre de la magrana desfeta damunt el seu pit; ni rastre, tampoc, en la seva consciència -mal que fos una sola, imprecisa, filagarsa de record-, del que havia somiat anit passada. La llum, que encara no era absoluta, havia tanmateix escombrat les espurnes de les estrelles i només havia deixat encès el fanal de la lluna. Tot i que la calitja de l'alba feia que semblés una floca de cotó fluix amarada d'esperit de vi."