Si en el món que ens envolta la paraula té encara alguna
mena de poder, el lector de Terra campa es veu exposat, des
dels primers versos, a una tensió lírica que li farà recordar els
mots de Gemma Casamajó durant molt de temps; els hi farà
recordar i farà que, sense poder-se'n estar, hi retorni sovint,
com si un magnetisme extern, amagat entre aquests mots
eixuts, durs, savis, li mostrés, talment un miratge tan preciós
com impossible, la brillantor dels diamants que, mig ocults,
es barregen amb el fang i el pedruscall de la mina. Penso en
la imatge de la duríssima explotació a cel obert, perquè els
poemes de Gemma Casamajó no fan concessions de cap
mena i tenen sempre una mena de duresa i tibantor terral,
són despullats, amb arestes tallants, i cerquen la felicitat del
moment -o de tota una vida- encastada al fons de la severitat
aspra del destí.
