«La puresa no existeix més enllà d’alguns miracles de la natura. Això, en Joan, poeta de ciència viva, ho sap bé. No és gratuït, per tant, el títol que agrupa els poemes que sou a punt de llegir: Animal impur és un sintagma carregat de tot allò que som els humans, fills de dues mil generacions, de sangs barrejades i nòmades. Una constatació física i una declaració d’intencions. El poeta no pretén, doncs, parlar-nos des d’un pla superior, sinó des de la seva condició humana més essencial: la de la impuresa.»
(Del pròleg de Míriam Cano)
«El volum és ple de referències al món animal i vegetal. Hi podem trobar peixos més o menys bíblics, una «serp a la mà» que s’entortolliga en forma de pecat i que podria suggerir la impuresa del títol, d’arrel judeocristiana, ocells, detritus, pòlips, gorgònies, estrelles, un «arrap de pegellida», «sílice, corall», algat o plàncton. Com ja passava a Extrema llum (2014), l’univers natural, i més concretament el marí, envaeix els versos de Duran i conviu aquesta vegada amb vols d’auguris i foscors sibil·lines, escatades.»
(De l’epíleg de Sebastià Portell)
